Un camí per recórrer
Encara que la Casa de la Seda, situada al carrer Sant Pere Més Alt, tingui de protectora del gremi seder a Nostra Senyora dels Àngels, escultura que pot veure’s a la façana de l’edifici, el paper de la dona en els diferents gremis seders dista molt d’aquest protagonisme. Les dones, relegades durant segles a les tasques domèstiques, toparen amb diversos desavantatges i entrebancs en la feina dins de l’obrador i més endavant, en les fàbriques, doncs aquest es considerava terreny masculí. En l’actualitat, comptem amb diversos documents que testimonien aquesta relació.
Façana de la Casa de la Seda, Nostra Senyora dels Àngels
Al 1582, les ordenances de treball estaven regulades pels gremis. Les ordenances dels gremis dels velluters i passamans permetien treballar a dones, encara que aquestes, no pertanyien a la confraria, cal mencionar, que els treballadors havien de pertànyer al gremi. Alguns gremis vigilarien de prop aquesta relació laboral. Així, el gremi seder i velluter litigaren en 1636 contra un grup de dones que, sense títol, treballaven tafetans i els venien en tendes, aquest document el podem contemplar a la biblioteca de la Casa de la Seda; de la mateixa forma, en la sala Gremial es troba un balcó des del qual diuen que les viudes escoltaven les reunions dels gremis sense que poguessin participar activament en ella a pesar de tenir taller.
Al·legació contra algunes dones que sense títol fan tafetans
El paper de la dona en els gremis seria cada cop més rellevant, sobretot, si es tractava de viudes d’agremiats que reclamaven els seus drets maritals, les quals no dubtaven en denunciar a la corporació amb l’objectiu de recuperar la seva posició. Serà aquest el cas del litigi produït entre els anys 1661 i 1663 entre el gremi seder de Barcelona i un grup de dones. El factor familiar constitueix un element clau en l’entrada del gremi i en la seva promoció interna, també tindrien més possibilitats de treballar en un gremi les dones que disposen d’algun vincle de parentesc amb un o més membres del gremi. Així era reconegut en una sentència publicada a Barcelona en 1740, que prohibia exercir l’ofici de velluter a dones que no fossin mullers, viudes o filles de mestre velluter, com la resolució d’un procés que havia interposat el mateix gremi contra Teresa Miella i altres dones.
Com es pot observar, la vàlua de la dona es mesurava en funció del seu parentesc. No es considera a la dona un ens independent i treballador, només a través de la seva posició familiar podria aconseguir un lloc de respecte en el gremi. La incorporació de la dona en el sistema gremial havia estat marcada per reglaments que les vetaven de manera sistemàtica, pel que la desaparició del sistema gremial a partir de 1833 afavorí a la incorporació de la dona en el terreny laboral. En tercera dècada del S.XVIII s’establí a Barcelona la fàbrica de barreters Biosca, amb privilegi real, comptava amb el permís de contractar dones a la factoria. Des del dia del seu establiment, fou denunciada pel gremi dels barreters. Una vegada perdudes totes les batalles contra la fàbrica i veient que les noves fàbriques seguirien el seu exemple, els mestres barreters es decantaren per descentralitzar la seva producció mitjançant el treball domèstic, donant treballs a dones de la ciutat i d’extramurs. En la dècada de 1830, la corporació admetia que la meitat dels seus treballadors eren dones treballant en els seus domicilis per tota Catalunya; tal com relata Juanjo Romero Marín.
Nena obrera de Juan Planella
Es recomanable la visita al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya on una recreació del treball fabril durant el segle XX ajuda a conèixer el repartiment del treball.
Treballadores del tèxtil, fons MNATEC
Segons Montserrat Llonch Casanovas, el treball tèxtil entre 1910 i 1940 el nombre d’homes que treballaven en el sector tèxtil català es va mantenir estancat (al voltant dels 50.000) enfront a la mà d’obra femenina que triplicà la seva presencia, passant de 40.000 obreres en 1910 a 110.000 en 1940. La Colònia Güell, a través d’un audiovisual permet conèixer les condicions de vida a través de les percepcions d’una nena en la fàbrica, els nens i dones eren requerits en la major part per les seves mans petites que els habilitava per feines més minucioses.
Com es pot observar, la incorporació de la dona en la feina remunerada ha estat al llarg de la història un camí lent i no lliure d’entrebancs. En l’actualitat, no resulta difícil identificar restolls de tants segles sense reconeixement. Si visiten la Casa de la Seda algun dissabte, podran observar que als cassetons de les parets de la Sala Gremial, apareixen els noms dels presidents del Gremi i Col·legi des de 1533 fins a l’actualitat, no s’alarmin si veuen el nom de Montserrat, doncs en temps pretèrits es tractava també d’un nom masculí.
Sheila Dorrego
