Explica la llegenda que l’emperador Groc, Huang Tu, va encomanar a la seva dona, la dama Xi Lingshi, la tasca de descobrir per què les fulles de morera del seu jardí desapareixien misteriosament fins que la planta moria. L’emperadriu va començar a observar i descobrí uns cucs blancs que se les menjaven. Un dels capolls va caure accidentalment en la seva tassa de te calent. El va agafar amb curiositat i va estirar, veient que d’ell sortia un bri molt fi, suau i d’una extraordinària bellesa. Se li va ocórrer que ajuntant uns quants el fil seria prou fort com per teixir boniques peces amb ell. Després de diversos intents, finalment va aconseguir teixir un preciós mocador de seda per al seu espòs.

Durant més de dos mil anys la Xina va guardar el secret sota amenaça de pena de mort a tot aquell que s’atrevís a propagar l’art sagrat.

Cap a l’any 550 d. C. dos monjos arribats de Constantinoble van amagar als seus bastons de bambú uns quants ouets burlant així les tan temudes lleis de l’imperi. Al seu retorn, els monjos van ensenyar als romans tot el que havien après sobre la sericicultura i la fabricació de la seda.

D’aquesta manera, el secret més ben guardat de la història va acabar per transcendir fronteres a través de la Ruta de la Seda i després de les Creuades, fins a Europa Occidental. Als segles XI i XII Itàlia va guanyar fama al sector per la qualitat de la seva industria sedera fins que altres països, com França o Espanya, van començar també a especialitzar-se diversificant el mercat i reduint considerablement les importacions provinents de la Xina.

Després de la Revolució Industrial i la mecanització dels processos de fabricació el preu dels productes de seda va disminuir passant a tenir un ús més generalitzat. Tot i així, els teixits de seda de més qualitat sempre han estat considerants un bé de luxe i actualment la Xina torna a ser el principal productor.