Amb el pla Cerdà i la creació de Via Laietana a principis del segle XX es van perdre moltes cases gremials que avui en dia desitjaríem poder visitar. Tot i així, algunes es van respectar i van aconseguir sobreviure al pas del temps pel seu valor artístic i arquitectònic. La Casa de la Seda del Col•legi de l’Art Major de la Seda va ser una d’elles.Però encara que no quedin tantes evidències materials com ens agradaria, sí que tenim documentació suficient com per fer-nos una idea bastant aproximada del sistema gremial a la Barcelona medieval.

Normalment, els grups d’artesans que compartien professió s’instal•laven al mateixa carrer, que acabava rebent el nom de l’ofici en qüestió.

De mica en mica, es van anar conformant en associacions regides per ordenances prèviament autoritzades pel monarca, I que regulaven tots els aspectes relacionats amb el gremi: preus de productes, quotes, subsidis per viduïtat i pobresa, normes i compliment, formació dels aprenents, etc.

Però les agrupacions gremials no només tenen un caràcter laboral, sinó també benefico-social, religiós, polític i fins i tot militar. Van arribar a ser integrants actius del Consell de Cent i de la milícia urbana, cada gremi tenia l’obligació de defensar una part determinada de la muralla de la ciutat en cas d’atac.
A l’Edat Mitjana la religió era un dels pilars bàsics de la societat i els gremis solien pertànyer a alguna confraria, sota l’advocació d’un sant protector que es convertia en el seu patró, tot donant una importància especial a la celebració de la seva festa respectiva.

Formar part d’un gremi suposava l’adquisició de certs privilegis però també l’obligat compliment d’alguns deures. Des del començament, els aprenents, després de tres o quatre anys de “pràctiques” havien d’aprovar un examen o passantia per obtenir la condició d’oficial i posteriorment la de mestre. Generalment, l’aprenent no cobrava un sou i vivia a la casa del mestre i la seva família.

Un cop passat l’examen, com a artesà especialitzat ja obtenia un salari però seguia guiat per un mestre. Per assolir aquest rang, l’artesà havia de fer una “obra mestra”, cosa que demostrés que ja estava preparat per treballar sense que ningú el guiés.

Va arribar un moment en què la diversitat de gremis i especialitzacions era tan gran que les discussions es succeïen massa sovint afectant directament al treball i a l’economia de la ciutat. Finalment, amb la Revolució Industrial i la liberalització de les professions, qualsevol podia dedicar-se a allò que volgués sense necessitat d’estar agremiat: els gremis van anar perdent sentit fins a la seva desaparició oficial el 1836. Com afirma Molas: “el Capitalisme havia arruïnat econòmicament els gremis . El sindicalisme ho superaria en el social. D’aquesta manera es dissociaven els dos elements de capital i treball que els gremis havien harmonitzat mal que bé, durant segles”, quatre, ni més ni menys.