A vegades, el dia a dia no ens permet observar el que ens rodeja, per això, aquest article es refereix als quadres que decoren els murs de la Casa de la Seda. El seu autor, Ernest Santasusagna Santacreu, un pintor barceloní quasi bé desconegut.
La visita a la Casa de la Seda té una història que explicar a cada raconet al que dirigim la nostra mirada. Al creuar el llinda de l’edifici, l’espectador es troba amb un llenç en tons pastel de considerables dimensions. Representa un conjunt de cinc dones; al marge dret una dona du un mocador, presumiblement fet per la dona asseguda davant el teler, a la seva mà esquerra, aquesta porta una llançadora, una eina pròpia del teler. Entre elles, trobem una altra dona asseguda al terra amb un mocador entre les cames, a una mà, sosté una copa i a l’altra, de nou veiem la llançadora. Les altres dues dones que es veuen en el llenç semblen formar part del servei. Per les vestimentes, podríem encasellar l’obra al segle XVII, encara que en realitat pertany a la primera meitat del segle XX. D’influència velasquenya, es poden observar reminiscències a Las Hilanderas de Velázquez.
Obra de Santasusagna amb reminiscències a Las Hilanderas de Velázquez
Aquest llenç forma part d’un conjunt d’obres que en l’actualitat es disposen a l’escala d’accés de l’edifici. Temps enrere, havien decorat les parets de la sala de reunions del Servei de Comerç de la indústria Tèxtil Sedera, al tercer pis.
El Palco de la Celestina de Santasusagna.
El pintor, Ernest Santasusagna i Santacreu (1900-1964), fill d’una acomodada família de Barcelona de finals del segle XIX. Es formà a l’Acadèmia Baixas i a l’Escola de la Llotja de Barcelona. A l’any 1943, el nombraren catedràdic de l’Escola de Belles Arts de la ciutat. Gràcies al treball d’en Josep M. Garrut en Dos siglos de pintura catalana: XIX y XX, coneixem la relació existent entre Santasugsana i la Metro Goldwin Mayer, doncs aquest encarregà durant uns anys els cartells que es col·locaven a les façanes dels cinemes. A l’Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1944 resultà guanyador del Premi d’Honor gràcies a l’obra El palco de la Celestina, obra de gran influència goyesca.
Com es recull al llibre L´art català contemporani d’Enric Jardí, Santasusagna durant els seus primers anys gaudí d’una gran estima, encara que no durà a causa d’una minva de les seves facultats, no s’indica el motiu específic. La seva pintura està íntimament lligada a la vessant acadèmica.
Una espècie de deesa grecollatina acompanya la pujada de les escales. Al següent tram de l’escala, un llenç de tres dones de trets orientals cobreixen de teles a una altra dona occidental nua, amb un cànon estètic més lligat a l’actual que al del segle XVII. És possible que l’orientalitat dels trets facin referència al lloc d’origen de la seda, tela que arriba a Occident des d’Àsia. Es pot interpretar a la dona nua com a Europa. L’Europa per la que Zeus es convertí en toro. Un cop més, Santasusagna es serveix del món grecollatí, aquesta vegada fent referència al rapte d’Europa.
Cap al segon pis, es troba un llenç que remet a Les tres Gracies pintades per Rubens. Les tres, cobertes de vaporosos teixits; encara que els trets es puguin percebre com els de les actrius del star-system nord-americà.
Les tres gracies de Rubens.
A l’últim pis, tornem a trobar un llenç de grans dimensions, en ell s’observa el treball fabril. Al costat esquerre, tres homes consulten un planell, possiblement decidint el treball, mentrestant, a la cadena de muntatge, veiem a tres dones. De fons, darrere unes cristalleres, s’observen tres xemeneies de fàbriques. Aquest últim llenç acompanyava originàriament el llenç amb el que s’inicia l’article. En front al romanticisme del treball al taller, on el paissatge de fons és el d’un poble, amb el seu campanar, aquí observem el fum de les xemeneies cobrint el cel blau, presentant d’aquesta forma els canvis del sistema gremial a l’industrial que es produïren durant el segle XIX.
Us convidem a buscar més referències a les obres en les nostres visites guiades dels dissabtes:
Obra de Santasusagna resentant d’aquesta forma els canvis del sistema gremial a l’industrial que es produïren durant el segle XIX.
