El cos femení ha ocupat un lloc preponderat en el món de les arts. La presència de la dona en els museus ha estat molt elevada si comptem les obres en les quals apareixen representades. En canvi, gairebé inexistent si contem la presència d’artistes dones.
La Casa de la Seda en les arts
En les obres pictòriques i escultòriques de la Casa de la Seda trobem un reflex del què succeeix en multitud de museus. Les pintures que engalanen les escales, realitzades per un pintor local durant els anys trenta representen dones. Ernest Santasusagna escenificà escenes vinculades amb la mitologia i en altres relacionades amb l’elaboració de la seda. També comptem les escultures de la Santa protectora, Mare de Déu dels Àngels o del pas processional de l’Aflicció. El pròxim 8 de març farem una visita guiada posant el focus en el treball de la dona en el sector tèxtil i on es podran veure les obres abans esmenades.
Obra de l’artista Santasusagna.
Moviment sufragista, l’heroïna ferida
Eren molt poques les dones que arribaven a ser considerades artistes. En moltes ocasions quedaven relegades a obra menor o a estar sota la figura d’un gran artista. La dona, només era vista com un trofeu o un objecte de desig, la seva presència en la societat era totalment invisible.
Així, quan la “Venus del Mirall” de Velázquez fou atacada a ganivetades el 1905 per una sufragista, la premsa ho recollí com l’obra d’una histèrica. Mary Richardson havia atacat en la National Gallery una de les obres més representatives de la cultura barroca europea.
Mary, a la que la premsa va batejar com la “ganivetera” pretenia visibilitzar la situació de la líder sufragista Emily Pankhurst. El moviment sufragista reclamava el dret del vot femení. Pankhurst es trobava empresonada i en vaga de fam.Tal com reflexa Toby Clark en “Art i propaganda en el S.XX” l’atac de Mary Richardson amplià el significat de l’obra velazqueña. Visibilitzà la cosificació del cos femení al simple plaer eròtic masculí a través d’una obra artística. Però el seu atemptat va servir per denunciar la violència que el govern estava utilitzant contra les sufragistes. La meitat de la població anglesa li va mancar una cosa tan bàsica com la igualtat de drets fins a 1918.
Article de premsa amb l’obra danyada per la sufragista.
Les Guerrilla girls i el canvi de paradigma
Després de la consecució del sufragi universal en els països democràtics no parà la lluita pels drets de les dones. Havia quedat clar que quedava molt camí per recórrer.
Neix així als Estats Units en 1985 el moviment Guerrilla Girls.
Un col·lectiu d’artistes feministes anònimes que es centraven en combatre el sexisme i el masclisme en les arts. Amagaven la seva identitat sota una màscara de goril·la ja que la causa feminista havia de prevaldre sobre les individualitats. A més a més, també utilitzaren pseudònims d’artistes mortes. Entre les seves reivindicacions trobem “¿Necessitem les dones estar nues per entrar al Met?”.
Una de les reivindicacions del moviment Guerrilla Girls.
Tot i que el grup inicial es va fer a un costat, la reivindicació de les Guerrilla Girls continuà. I és que, com anuncien en una de les seves obres, s’és “Dona per naixement, feminista per decisió”.
Afortunadament, les artistes comencen a ser visibles en el món de l’art, aquí alguns noms: Camille Claudel, escultora francesa de finals del S.XIX; Maruja Mallo pintora surrealista vinculada a la generació del 27; Ana Mendieta, performer, escultora i pintora cubana de la segona meitat del S.XX i Esther Ferrer artista interdisciplinar, centrada en el performance art, va rebre el 2014 el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques. Segur que teniu moltes més en ment.
Lema de les Guerrilla Girls.
