Per l’exposició de 1929, el dibuixant Joan Vila i Pou, dibuixant, conegut amb el pseudònim d’Ivori (Barcelona 1890-1947), va fer l’arbre dels gremis com si fos un arbre genealògic, on es veuen un gran nombre d’oficis inclosos els seders o els tintorers de seda, imatge d’aquest últim que us mostrem. A la casa de la Seda en tenim una reproducció a l’entrada.
El tintorer de seda donava tint als teixits de seda, i també als de teles, fil i cotó. Els tintorers de seda de Barcelona es regiren per successives ordinacions (1669, 1739), en algun cas molt influïdes per les existents a València. Altres gremis de tintorers de seda es formaren a Requena (1732) i a Reus (1777), aquest darrer integrat dins l’art major de la seda. A altres poblacions els tintorers de llana i els de seda es reunien en una única corporació —com a Manresa, (1767)— amb una forta empremta sedera. Els tintorers de seda tingueren llur millor moment corporatiu al segle XVIII.
L’ofici de tintorer, en general, es desenvolupà a tota Europa com una activitat gremial que després passaria a ser una petita o mitjana indústria. Avui en dia encara podem veure aquests tintorers de seda a l’Índia amb explotacions familiars o pertanyent a una comunitat petita.
De fet els tintorers no eren dels gremis més ben vists arreu, al contrari, a vegades s’els tenia com un ofici diabòlic, capaç de canviar el color original de les peces i jugar amb els colors de la pròpia la naturalesa. En molts indrets era més aviat una feina de dones i a vegades havien tingut litigis per embrutar l’aigua dels rius. En alguns països com Alemanya o Itàlia, els tintorers tenien només dret a fer servir uns colors determinats i unes matèries primeres molt concretes pels colors que podien tractar.
Mercè Mill
